ANA

Tota la tarda vaig estar pensant en Ana, en el seu missatge escrit en la targeta, en la fotografia on apareix amb el seu pèl ple de rulos i un gran somriure congelat en un temps en què semblava impossible que es pogués oblidar. No sigues ben què em va fer enyorar la seva existència.

El cert és que vaig trobar la seva foto, la seva mechón de cabell, una cinta vermella i una carta doblegada dintre d'una targeta, tot curosament guardat en un llibre en la portada del qual es podia veure encara un paisatge d'algun remot lloc d'Europa, ple de castells i ponts de fusta.

M'havia proposat ordenar, després de molt temps d'abandó involuntario, tota la meva col·lecció de llibres.

I mentre executava aquesta tasca, entre estornudos per la pols que es desprenia dels anaqueles i enmig de sorpreses inesperades, sobretot al recuperar textos que creia perduts per a sempre, vaig anar a donar amb el missatge d'Ana. Era un llibre tan antic, tan ingenu, que vaig haver de detenir la meva labor per a dedicar-li una especial atenció.

Vaig netejar amb esmero la coberta i va brollar de nou l'estampa formidable del castell i els ponts de fusta que es reproduïen fins a perdre's, més enllà d'una plana extensa.

Vaig obrir amb summe cuidat les pàgines tacades pel pas implacable del temps i de les pluges quan, com si fos una papallona desmayada, va relliscar i va caure, zigzagueando, una targeta amarillenta amb grans lletres daurades en el seu centre: Feliç Nadal.

I darrere de la salutació estava el missatge d'Ana, amb una lletra de traços caligráficos antics, tan característic dels col·legis de capellans on a les sis de la tarda i de manera implacable, totes les nois havien d'alçar la ploma, untar-la en la tinta espessa i negra i amb la cura més extrema, deixaven que el pols s'acostumés al deslizamiento de la ploma damunt de la fulla blanca i inmaculada en on havien d'escriure fins a cent vegades frases tan extravagantes com ?sóc i seré un bon alumne? o la consabida oració de ?amo a Déu, a la meva família i a la meva Pàtria, per sobre de qualsevol cosa?.

Li sobrevino una ona de records agazapados que d'un cop li va assecar la gola.

Va veure a Ana, sortint del col·legi, plena de trenzas i amb el seu vestit celeste ple de puntes i botoncitos cristalinos, del braç de la seva cosina o seguint amb desgano a la vella sirvienta que, puntual i inexorablemente, acudia a la seva trobada enfundada en un vestit sastre que li marcava la seva figura alguna cosa excedida en el pes.

La va tornar a recordar caminant pel parc, fingint llegir un llibre i donant voltes en cercles cada vegada més allunyada del seu grup familiar que l'observava suposant que estudiava l'odiosa lliçó de les declinaciones alemanyes quan en veritat ella aixecava coqueta els seus ulls i els posava en els seus, indicant-ho sense dir gens, la banca del parc on havia d'esperar-la amb paciència cada vegada major, fins que en un descuro de la sirvienta o en un petit recreo dels estudis, pogués arribar fins a on estava jo i amb un parell de petons adolescents i rebels, alborotara la meva existència fins a l'altra tarda.

Per Ana oblidava els horaris de classe i em saltava el te al costat dels meus avis.

Per ella era capaç de passar hores assegut en el dur banc del parc fins que ella es pogués escapar un parell de minuts, diposités una flor entre els meus dits i em despeinara per a després desaparèixer, deixant després de sí un remolí de colomes, de fulles seques calcigades i aquesta exquisida aroma del seu perfum surant en l'ambient.

Una tarda va ser tot diferent. Estava tan absorto, tractant de veure-la aparèixer que al principi no vaig escoltar els passos lleugers d'Ana, arribant des de l'extrem oposat del parc.

Només quan vaig sentir pronunciar el meu nom -d'una manera estranya, totalment diferent a com ho feia sovint- em vaig donar volta i vaig quedar perplex al veure-la tan demacrada i amb el seu somriure absent. Em vaig -va dir- i en dos segons vaig entendre que alguna cosa massa important m'estava succeint davant d'aquesta noia de grans ulls negres i un pèl meravellós que brillava al sol. Em vaig i creo que no vaig a tornar més -va agregar i estic veient-la estremir-se en els meus braços, deixant que les llàgrimes fossin caient fins que ja no podia seguir amb el curs de les paraules.

Érem tan nens llavors, Ana, tan nens i tan ingenus. Vaig haver de fer un esforç inaudito per a no plorar amb ella, aspirant cada vegada més ràpid l'aire fred de la tarda que, de rampell, s'havia tornat gris i amenazante per a nosaltres.

Efectivament, dos o tres dies després va partir amb la seva família en un vehicle negre i lluent, carregat de maletes.

Quan l'automòbil va passar davant de la meva casa només atinó a aixecar mecánicamente la mà dreta, simulant un adéu, i estic gairebé segur d'haver vist el seu manita petita acomiadant-se de mi, darrere dels vidres, encara que bé va poder ser el reflex del sol rebotando en els cristalls.

La carta va arribar temps després, gairebé quan estava acostumant-se a la seva absència.

Portava un mechón el seu cabell, una fotografia adorable i una targeta senzilla, amb motius nadalencs i un missatge enigmàtic: ?alguna cosa sempre està morint-se?, que a ell li va semblar inusual tractant-se d'una època en què suposadament havia d'estar acompanyada dels característics desitjos de Nadal i d'inici d'un nou any, tot rematat amb una cinta vermella.

M'agrada recordar-la de tarda en tarda.

Quan ho faig la converteixo en una successió d'imatges dispersas que, en el conjunt, se semblen al que era Ana aquestes tardes llunyanes de la nostra adolescència. Solc repetir amb certa pedantería que és impossible pensar en ella com realment va ser. Perquè quan tracte d'armar el seu rostre, recordar els seus moviments, atesorar els seus susurros i albirar de nou l'encant dels seus ulls negres gens se'm ve a la ment. Per això quan assoleixo evocar-la està ella detinguda, congelada per a sempre, com en aquella foto tan vella que s'ha lliscat del llibre.

També m'agrada evocar certs detalls que encara record: per exemple que quan ella estava asseguda en el banc del parc mai parlem dels seus pares, dels meus, d'on havíem nascut o què pensàvem del futur.

Tampoc vaig saber mai si ella llegia alguna cosa en particular, un vers, un conte, una història d'amor impossible o per ventura un relat esgarrifós abans d'apagar la llum per a ingressar al món dels somnis.

L'únic que sempre retinc i evoco a la perfecció són els seus ulls grans, mirant fijamente l'horitzó, com volent abastar més enllà del pujol, molt més lluny d'on la vista aconseguia. De vegades passaven llargs minuts i ella solament estava amb mi, però gens més que això: estava.

Quan em vaig casar, molts anys després de la partida d'Ana, no va deixar de sorprendre'm amb una sensació creixent d'abandó, de pèrdua, com quan s'ha extraviat la ruta de les nostres trepitjades i caminem a tempta, buscant un punt de suport.

La meva dona solia respectar els meus silencis i els meus excentricidades -així les denominava llavors- i mai es queixava dels meus silencis ominosos, del meu humor cambiante o dels meus llargs períodes de sequera creativa, especialment quan s'apropava el Nadal i per més que tractés d'escriure no ho assolia, excepte alguns garabatos inconexos que a mitjan gener solien anar directe a les escombraries, sense resistir si més no una relectura.

Em vaig anar acostumant cada vegada més a somiar amb Ana, em corregeixo, amb el record fragmentado d'Ana, que s'anava fent cada vegada més feble, més lánguido, menys vívido fins que d'aviat va semblar abandonar-me per a sempre.

Va ser llavors una època de llargs viatge, de caminatas i de descobriments amb la meva dona, el meu fills i alguns amics.

Tot just arribàvem d'un lloc, començàvem a fer plans per al pròxim viatge, com volent exorcizar de manera cega alguns fantasmes que encara merodeaban al nostre al voltant i aquesta rutina un tant exagerada va marcar gran part de la meva vida, fins que la meva esposa va emmalaltir de gravetat i es va anar perdent entre la febre i els vòmits en una matinada incerta en què vaig haver d'assumir una solitud particularment trista: sense dona, sense fills -elles estaven radicades de manera definitiva a Espanya- i tot just amb un parell d'àlbums de fotografies dels meus néts.

Un matí, sense si més no haver-ho previst, com solen esdevenir certs successos la naturalesa dels quals ningú espera explicar, vaig tornar al parc en on gairebé cinquanta anys abans havia estat amb Ana per última vegada.

Una poderosa sensació d'angoixa em sobreviene.

El lloc és molt més petit que com ho recordava i el magnífic jardí està convertit en una espessa barreja d'arbres, maleza i tolls dispersos. L'únic que ha sobreviscut en aquest espai són els bancs de pedra, gairebé oblidats enmig de l'hojarasca grollera.

Em vaig detenir a olorar l'aroma de les flors que assoleixen sobreviure a l'abandó, asseient-me en el banc no sense deixar d'experimentar una estranya sensació d'estar repassant una lliçó alguna vegada apresa. Recorro el parc amb la mirada, esperant per ventura que apareguis, noia exquisida, vestida sencera de celeste, deixant que els teus peus quins trepitgin les fulles seques per a produir aquest so que em segueix fascinant.

Escolto que més enllà juguen els nens del barri, borden els gossos i alguns bocinazos em revelen que la ciutat segueix creixent, perforant el cor d'aquest parc que s'ha tornat minúscul i decadente. En això estic, posant els sentits al límit mateix de les seves possibilitats quan des de l'altre extrem sento i després veig que s'apropa una dona d'edat indefinida, acompanyada d'alguns petits que tot just obeeixen les seves instruccions de no córrer, de no allunyar-se, de no tacar-se les sabates amb el fang dels tolls.

Assec que un dolor molt fort m'estreny el pit. Allà, a uns quants metres davant de mi, s'ha detingut un instant una muchachita -dotze, tretze anys- i quan aixeca la mirada veig els ulls d'Ana, el seu pèl ple de rulos, el somriure d'antany.

Una emoció indescriptible em sacseja sencer, m'aixeco gairebé d'un salt i m'apropo jadeando on està la dona, tractant infructuosamente d'evitar que els nens corrin, es dispersen, no s'embrutin. La noia s'allunya rumb a un camí de pedres gairebé ocultes per la gespa que creix sense control i quan la nomeno -Ana!- em sobreviene l'angoixant certesa de la meva estupidesa, la impossibilitat del que he pretès capturar en aquest minut màgic, corrent darrere d'una noia que segueix caminant per una sendera gairebé furtivo en aquest parc que olora a herbes i enredaderas.

Una pluja fina i neta comença a caure en goterones aïllats primer, per a després deslligar-se per complet sobre aquest paisatge suspès en la memòria esquiva. Ana! -insisteixo a cridar, gairebé rient-me de la meva bogeria.

L'aigua de la pluja em fa bé, em serena, em renta les llàgrimes, em purifica i quan començo a retrocedir per a tornar on està la dona, el grup de nois i l'avalot espectacular, la noia gira, somriu i alguna cosa em respon, però el soroll de l'entorn és ensordecedor i no aconsegueix a escoltar res quan ella desapareix com si mai hagués existit. I el temps se m'antoja com d'ocells multicolores.