DESALADORA

Des que es capta aigua del mar fins que es converteix en apta per al consum humà, es desenvolupa un procés que dura menys d'una hora i que ha evolucionat en els últims anys per a elevar la seva eficiència energètica

Sembla una instal·lació industrial amb una nau àmplia i diversos dipòsits al seu al voltant. Però, en realitat, és una fàbrica d'aigua obtinguda directament des del mar després d'un procés que la converteix en apta per al consum humà i l'ús industrial agrícola.

Aquesta és la descripció bàsica d'una desaladora, la planta que s'ha convertit en la principal basa de la nova política d'aigües. Com funcionen aquestes instal·lacions? Quin és la seva història? Com han evolucionat tecnológicamente? Una visita a l'interior d'una desaladora permet respondre a totes aquestes peguntas.

A la recerca de localització

Aquestes plantes estan sempre situades prop del mar, quan es dediquen a desalar aigua marina, a una distància d'entre unes poques desenes de metres a 3 quilòmetres. Quant més lluny estigui de la costa, major serà la pressió necessària per a captar l'aigua i, per tant, el consum energètic serà superior, el que encarirà tot el procés.

De fet, la recerca d'una localització idònia per a una desaladora i els pous per a captar l'aigua és una de les majors complicacions d'aquestes instal·lacions, ja que als problemes per a trobar un lloc adequat des del punt de vista del bombament d'aigua s'uneixen els necessaris permisos mediambientals que els ajuntaments han de concedir. Aquest és un dels motius que allarga la tramitació administrativa en els concursos de desalación.

Plans de l'Executiu

En l'actualitat, el Govern ja ha adjudicat la redacció dels projectes informatius i estudis de viabilitat de la vintena de desaladoras amb les quals planeja resoldre el problema d'escassesa d'aigua d'Aixequi i Andalusia. El Ministeri de Medi ambient confia en licitar la construcció de les plantes abans de final d'any. No obstant això, ja hi ha hagut casos a Espanya en els quals la recerca de la localització d'una desaladora pot durar més d'un any.

L'altra modalitat d'aquestes instal·lacions són desaladoras d'aigua salobre, que existeixen en l'interior d'Espanya, en regions com Castella-la Manxa.

A Espanya, la primera desaladora es va construir en 1965 a Lanzarote (Canàries), amb la tecnologia d'evaporación, que avui tot just s'utilitza i que s'ha substituït per l'ósmosis inversa. Es tracta d'un fenomen que ja existeix en la pròpia naturalesa. Ósmosis és el procés natural pel qual qualsevol vegetal absorbeix sals del sòl. Desalar l'aigua consisteix precisament en el contrari: eliminar la sal de l'aigua.

En 1971, va ser quan va veure la llum a Espanya la primera planta per ósmosis inversa, situada en Gran Canària. Gairebé 35 anys després, les empreses espanyoles (constructores i enginyeries) són líders mundials en aquesta tecnologia, que ja instal·len en països com Algèria o Emiratos Àrabs.

Espanya és el cinquè país per nombre de desaladoras en el món, amb un total de 900 plantes, que tenen una capacitat de 1,45 milions de metres cúbics al dia.

El progrés tecnològic ha permès, a més, abaratir aquestes plantes, que avui dia tenen un cost d'uns 720 euros per cada mil metres cúbics d'aigua produïda.

Inversió
Per exemple, una desaladora tipus de 50.000 metres cúbics per dia suposa una inversió mitja d'uns 36 milions d'euros. La major que existeix a Espanya és la de Carboneras, a Almería, amb una capacitat de 125.00 metres cúbics per dia. Quant a la durada mitja d'una planta, és d'entre 8 i 10 anys.

Què es troba a l'entrar en una desaladora? El primer és veure els pous costaners de captació, situats en un punt molt proper al mar. De vegades, fins i tot

pot ocórrer que aquests pous estiguin fos del terreny de la planta, si aquesta es troba allunyada de la costa.

Bombament

A través d'aquests pous, que tenen entre 50 i 80 metres de profunditat, una bomba capta l'aigua, que se sotmet a un primer prefiltrado i, després, es duu a un col·lector comú que comunica tots els pous. Un procés que no triga més de trenta minuts.

El següent pas és el filtrat en uns dipòsits per a eliminar la sorra de l'aigua, que ha arribat fins als filtres des dels pous a través d'un col·lector i una canonada principal.

L'aigua se sotmet a un procés de pretratado i desinfecció, amb un primer tractament químic i una desinfecció per a eliminar qualsevol contaminació orgànica i inorgánica. Aquest pretratamiento no duu més d'un minut i mig.

A aquestes altures, l'aigua duu un recorregut que li ha suposat poc més de mitja hora. ?Com norma general totes les instal·lacions hidràuliques es dissenyen de manera que les velocitats de l'aigua en les canonades estiguin entorn de 1,5 metres per segon?, explica Lorenzo Romaní, cap de planta de la desaladora d'Eivissa, gestionada per Aqualia (filial de FCC).

Com conseqüència, per exemple, en la desaladora d'Eivissa, ?des que una gota d'aigua és captada en el pou costaner fins que és lliurada en el dipòsit municipal trascurre un període d'uns 55 minuts?, apunta Romaní. No obstant, el tècnic d'Aqualia aclareix que ?aquests temps varien en funció de les distàncies de captació (per la situació dels pous) i el lliurament?.

En tot cas, l'ósmosis inversa, el procés immediatament posterior al pretratamiento, dura tan només quinze segons. Ha arribat el moment de separar l'aigua dolça de l'aigua salada, a través d'unes membranas semipermeables, similars a uns filtres milimétricos, que deixen passar només l'aigua i no la sal.

Plantes més eficients
Com s'aconsegueix? A través d'una forta pressió, que permet filtrar les sals. De cada cent litres d'aigua que entren en una planta, només s'obté aigua pura apta per al consum humà en un 40% (és a dir, 40 litres) si procedeix del mar i en un 60% si prové d'aigües subterranis o rius. Per exemple, per cada litre d'aigua del Mediterrani, es pot treure 36 grams de sal.

La forta pressió per a desalar l'aigua exigeix un elevat consum energètic. La factura elèctrica pot suposar fins al 48% dels costos totals d'una desaladora.

El rendiment mig de les plantes ha anat millorant al passar d'entre 5 i 6 kilovatios per metre cúbic d'aigua produït fins a 4 kilovatios. En els últims deu anys, a més, les desaladoras han introduït turbinas noves, que permeten elevar la recuperació energètica des de nivells d'entre el 18% i el 20% fins a entre el 30% i el 35%.

Per a elevar la seva eficiència i recuperar l'energia que pot desperdiciarse com conseqüència de la forta pressió durant l'ósmosis inversa, les empreses que construeixen i exploten les plantes solen instal·lar sistemes de cogeneración al costat de la desaladora.

L'aigua ja desalada entra finalment en un sistema de remineralización i desinfecció. Aquest tractament químic i el seu enviament al dipòsit municipal d'aigües, per a la seva posterior distribució a les llars a través de la xarxa de proveïment urbà, pot trigar uns 22 minuts si, per exemple, el dipòsit està a uns dos quilòmetres de la planta.

Aquest viatge genera, a més, un abocament, denominat salmuera, que és la resta de l'aigua (entre un 55% i un 60% del total) amb una elevada concentració en sal, el que li converteix en un residu amb efectes contaminants si s'aboca en el sòl o prop de la costa, amb potencials danys sobre els ecosistemes marins. Per això, la salmuera es retorna al mar, a través d'unes canonades fins a un punt allunyat de la costa, on s'aboca. I així l'aigua salada torna al mateix lloc d'on la planta la va captar.