Va haver-hi una vegada, en la història del món, un dia terrible en el qual l'Odi (que és el rei dels mals sentiments, els defectes i les males virtuts) va convocar a una reunió urgent amb tots ells.
Tots els sentiments negres del món, i els desitjos mes perversos del cor humà, van arribar a aquesta reunió amb la curiositat de saber quin era el propòsit de la convocatòria.
Quan a la fi van estar tots presents, va parlar l'Odi i va dir:
- "Els he reunit aquí a tots perquè desig amb totes les meves forces matar a algú".
Els assistents no es van estranyar molt, doncs era l'Odi el qual estava parlant, i ell sempre vol matar a algú. No obstant això tots es preguntaven entre si qui seria tan difícil de matar, tant com perquè l'Odi els necessités a tots.
- "Vull que matin a l'Amor", va afegir.
Molts van somriure malévolamente, doncs més d'un li tenia ganes...
El primer voluntari va ser el Mal Caràcter, qui va dir:
- "Jo aniré, i els asseguro que en un any l'Amor haurà mort; provocaré tal discòrdia i ràbia que no ho suportarà".
Al cap d'un any es van reunir una altra vegada, i a l'escoltar el reporti del Mal Caràcter van quedar tots summament decebuts. ??Ho sento, ho vaig intentar tot, però cada vegada que jo sembrava una discòrdia, l'Amor la superava i sortia avanci?.
Va ser llavors quan molt diligente es va oferir l'Ambició, que fent parenceria de la seva poder va dir:
- "En vista de que el Mal Caràcter va fracassar, aniré jo. Desviaré l'atenció de l'Amor cap al desig per la riquesa i pel poder. Això mai ho ignorarà".
I va començar l'Ambició l'atac cap a la seva víctima, qui efectivament va caure ferida... però després de lluitar per sortir avanci, va renunciar a tot desig desbordat de poder i va triomfar de nou.
Furiós l'Odi pel fracàs de l'Ambició, va enviar a la Gelosia, qui burletes i perversos inventaven tota classe d'artimañas i situacions per a despistar l'Amor i lastimarlo amb dubtes i sospites infundades. Però l'Amor, confós, va plorar i va pensar que no volia morir, i amb valentia i fortalesa es va imposar sobre ells i els va vèncer.
Any després d'any, l'Odi va seguir en la seva lluita enviant a les seves mes hirientes companys; va enviar a la Fredor, a l'Egoisme, a la Indiferència, a la Pobresa, a la Malaltia i a molts uns altres que van fracassar sempre, perquè quan l'Amor se sentia desfallecer prenia de nou forces i tot ho superava.
L'Odi, convençut que l'Amor era invencible, els va dir als altres:
- " Gens que fer. L'Amor ha suportat tot, duem molts anys insistint i no ho assolim"...
De rampell, d'un racó del saló es va aixecar un sentiment poc conegut i que vestia tot de negre, amb un barret gegant que queia sobre el seu rostre i no permetia veure el seu aspecte. Era fúnebre com el de la mort:
- "Jo mataré a l'Amor", va dir amb seguretat.
Tots es van preguntar qui era aquest, que pretenia fer només el que cap havia pogut. L'Odi va dir:
- "Bé... si estàs tan segur, veu llavors i fes-ho".
Tan sol havia passat algun temps, quan l'Odi va tornar a cridar a tots els mals sentiments per a comunicar-los que després de molt esperar, per fi L'AMOR HAVIA MORT.
Tots estaven feliços, però sorpresos. Llavors el sentiment del barret negre va parlar:
- "Aquí els lliuro l'Amor, totalment mort i destrossat", i sense dir més, es va marxar.
- "Espera "... va dir l'Odi - "En tan poc temps ho vas eliminar per complet, ho vas desesperar i no va fer el menor esforç per a sobreviure. Qui ets???".
El sentiment va aixecar per primera vegada el seu horrible rostre i va contestar:
- "SÓC LA RUTINA".
.jpg)
